DEGLUCIÓ EN ELS NESE

La deglució és un procés fisiològic que comença de forma voluntària a la cavitat bucal i continua de forma involuntària en la laringe i l’esòfag. Pel que fa als alumnes amb ACNEE, sovint ens trobarem amb dificultats en aquest aspecte.

ANATOMIA

Els ossos que intervenen en la masticació dels aliments són:

• Temporal

• Maxil·lar

• Zigomàtic

• Esfenoide

• Mandibular

Els músculs, pel que fa a la masticació:

• Temporal, sosté la mandíbula

• Maseter, obre i tanca la boca

• Pterigoide, retrusió i protrusió en el pla horitzontal.

Pel que fa als músculs facials, només tindrem en compte l’Orbicular dels llavis, que tanca els llavis.

PARELLS CRANIALS

Són nervis que connecten el cervell amb els òrgans sensorials i motors del cos, el que permet enviar ordres i fer funcionar l’organisme.

Són 12 però el que incideix més en la deglució és el trigemin. És el més gran i té vàries funcions: sensitives, motores, sensorials i al més important, transmet informació del cervell a la cara pel que fa a la funció de masticació. Les funcions sensorials transmeten la sensació de dolor, tacte i temperatura.

FASES I ALTERACIONS

Fases:

Fase oral preparatòria: és involuntària i prèvia a la masticació, consisteix en la salivació de l’aliment.

Fase oral voluntària: comprèn la formació, masticació i propulsió del bolo cap a la faringe.

Fase faríngea: el bolo es impel·lit des de la faringe fins a travessar la epiglotis que es tanca per evitar el pas de l’aliment cap a la tràquea.

Fase esofàgica: un cop el bolo es troba a l’esòfag i mitjançant unes contraccions de les fibres musculars, s’obre l’esfínter esofàgic inferior per deixar pas a l’aliment fins a l’estómac, i es torna a tancar per evitar que els fluids gàstrics pugin cap a l’esòfag.

Alteracions:

Tumors de les glàndules salivals: impedeixen la salivació durant la fase oral preparatòria.

Fibrosi quística: malaltia derivada d’una proteïna que provoca espessor en tots els fluids corporals. Dificulta la fase oral preparatòria perquè la saliva no és prou liquida com per formar el bolo.

Disfàgia: dificultat per empassar amb dolor, baveig, retorn dels aliments i cremor d’estómac. Dos tipus:

• Disfàgia alta: es dóna a l’inici de la deglució, és a dir, intervé en la primera i la segona fase.

• Disfàgia baixa: es dóna en el pas dels aliments cap a l’estómac, dificulta la tercera i la quarta fase.

Disàrtria: signe de múltiples malalties neuromusculars, incoordinació deglutòria i dificultat en la parla. Les causes més freqüents són: accidents cerebrovasculars, tumors cerebrals i Parkinson. Dificulta la fase oral i la faríngea.

Infeccions i inflamacions de les glàndules salivals: dificulta la primera fase.

VALORACIONS DE LA DEGLUCIÓ

Es tracta de proves que es realitzen per detectar dificultats en qualsevol fase de la deglució.

Les més importants són:

Per imatge, parlarem de la Videofluoroscòpia, que ens dóna informació qualitativa i quantitativa, és un procediment objectiu i dinàmic que consisteix a administrar aliments de diferents consistències amb bari ofereix una imatge lateral i avant posterior. La lateral és la més visible. És la més fiable de totes les proves.

El MECV

Es tracta d’una prova que consisteix a administrar tres tipus de textures diferents:

Nèctar, Pudding i Líquid per detectar el nombre de deglucions per cullerada, el nivell de saturació d’oxigen en sang , i les pulsacions per minut.

El pulsioxímetre és un aparell electrònic que es col·loca al dit índex i reflecteix les pulsacions i i el nivell de saturació d’oxigen a la sang.

PRÀXIES

Són moviments voluntaris adquirits, diferenciem 4 tipus:

• Ideomotores, parla d'un sol moviment.

• Ideamotores, tracta d'una seqüència de moviments.

• Visoconstructiva: capacitat de reproduir imitacions amb materials (imitació d'un dibuix)

• Facials: tots aquells moviments que es fan amb la cara

1. Pràxia buco facial

2. Pràxia de deglució